La recerca de la Veritat es imperativa en les creences religioses. Mantenir-se en una quan els dubtes sumen més que els certeses es una impostura. Es hipocresia. Per això estic a favor de la apostasia. Si una persona pel contacte amb altres creences comença a tenir dubtes amb la seva religió ha de indagar. Estudiar la seva religió i la que li planteja preguntes. I si arriba a la conclusió que l’ altra religió està més a prop de la veritat que la seva ha de convertir-se a aquella. Tot el contrari es un insult a Déu. Cal apostar. Arriscar-se. Déu no admet els tebis.
Llavors es quan apostatem.
La moda esquerrana d’apostatar Per això no puc suportar aquesta moda hippie-esquerranosa d’anar als bisbats a “apostatar” immortalitzada fa poc per la inefable Empar Moliner. Aquesta gent l’únic que fa es escopir en un do de Déu frívolament. No saben el que fan, només volen fer mal a l’Església debilitant-la però li fan mal d’una altra manera molt pitjor. Per a un creient, un de base i sobretot per un bisbe que ha d’enfrontar-s’hi, això es molt dolorós.
Es com si un fill renegues del seu pare sense tenir-ne cap motiu. “Però per que si jo t’estimo i no t’he maltractat mai?” preguntaria el pare. “No tinc cap raó” contestaria el fill “Es només pel gust de fer-te mal a veure si et mors del disgust i puc quedar-me els teus calers”
El bisbe auxiliar Carrera de Barcelona explicava en un article que qui va a apostatar no son enemics de l’idea de la existència de Déu però si que tenen una molt mala opinió (en part justificada, en part creada per els grups d’esquerra) de l’Església. Monsenyor Carrera es pregunta quanta culpa en deu tenir la jerarquia. Jo pregunto quanta culpa en tenen partits com Iniciativa.
Es tracta de una campanya política, no es tracta de cap decisió religiosa. Es una comèdia bufa en que molta gent apostata com un acte de militant d’esquerra. L’Església ha de ser destruïda, raonen ells, i per tant hem d’evitar que esgrimeixi el suport de la majoria de la població per a poder defensar-se i sobreviure. Per això difonen l’idea de l’apostasia i fins i tot creen pagines web sobre com fer-ho. Cosa aquesta ultima que sorprenia a un ingenu Carrera.
Per apostatar no cal que demani al bisbat que el borrin del registre de batejos. El bateig es en sentit religiós un sagrament inesborrable i en el judicial i civil un acte que com a ocorregut al passat no es pot esborrar. Ja per l’acte de abandonar la fe catòlica apostates. No calen tants flabiols per a tan poca música.
Considero que l’Església en l’examen preliminar de cada cas hauria de accedir al desig d’apostatar quan es tracta amb un esquerranós fanàtic i tossut que no atendrà a raons. Obstaculitzant la seva apostasia l’únic que s’aconsegueix es donar-los publicitat i animar més gent a apostatar pel gust d’anar a la contra. Només haurien de provar de fer entrar en raó la gent intoxicada per la publicitat roja. I tot això ho dic sabent la monstruositat que representa la apostasia però es tracta de un bé major. Permetre la pèrdua d’uns pocs per que no apostati un nombre major.
Els catòlics liberals en camvi no apostaten ni que els ofereixis diners Qui desitjaria que apostatessin d’una vegada son els catòlics liberals. Sempre he detestat a aquella colla de modernistes que parlen de sacerdoci femení, combregar amb pa Bimbo, relativisme religiós, rebuig de els estructures de l’Església, dubtes en molts dels dogmes... i que tot i estar tan en desacord amb tot no marxen mai!
Però que fan a l’Església catòlica? Marxeu a una secta protestant o fundeu una nova religió. Sou molts! Podeu fer-ho! Ningú no us ho impedirà. Al màxim que arribaria la cosa es a que us excomuniquessin. Però com ells son tan llestos i tenen la raó en tot, que us importa que una església herètica, i potser satànica i tot, exerceixi una prerrogativa nul·la?
Ara l’Església Anglicana està ordenant dones i consagrant homosexuals com a bisbes. Això ha desfermat un gran corrent d’adhesions d’anglicans al catolicisme. Ells han estat conseqüents i trien. Els modernistes no ho son. Si els agrada tot allò haurien de convertir-se al anglicanisme. Omplirien el buit que creen les conversions al catolicisme.
Però es que em sembla que llavors no podrien fer el que tan els agrada. Anar a la contra, sentir-se taaan superiors i donar-nos lliçons a nosaltres, pobres mortals, catòlics infantils que creiem en l’Immaculada Concepció i altres dogmes alienants i retrògrads. Donar la tabarra vaja.
L’any 1892 el futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, va publicar La Tradició Catalana, obra político-religiosa que defensava el catalanisme i la tradició cristiana catalana mantenint-se equidistant del tradicionalisme immobilista i el racionalisme ateu. Aquest llibre va ser determinant perquè els catòlics catalans passessin a militar al regionalisme catalanista.
