La Tradició Catalana, revista mensual científica, artística i literaria

Per pura casualitat he trobat un fons virtual de la Biblioteca de Catalunya amb la revista "La Tradició Catalana" que cal no confondre amb el llibre del mateix nom del bisbe Torras i Bages. Aquesta fou una revista ideològica nascuda al "Cercle de Sant Jordi", entitat d'ideologia integrista de Barcelona, que va viure entre els anys entre 1893 i 1894. Es proposava la lluita antiliberal per mitjà del catalanisme.

Publicà poemes i algun article de Jacint Verdaguer, i s'hi troben col·laboracions, entre d'altres, de Jaume Collell, Marià Aguiló, Antoni Rubió i Luch, Salvador Bové i Amadeu Vives, el qual hi publicà la seva partitura de L'Emigrant, amb lletra de Jacint Verdaguer, a la pàgina 77 del número 5 de 1893. S'hi negaren a col·laborar Prat de la Riba i Josep Torras i Bages.

Crec que es interesant consultar aquest fons. Aqui en teniu la adreça:
http://www.cervantesvirtual.com/hemeroteca/tradicio/

Juan Donoso Cortés, creador del pensament conservador autoritari

Considero a Donoso (1809-1853) un polític digne de figurar entre les personalitats destacades d'aquest bloc. Filòsof, literat, polític i diplomàtic espanyol, com a curiositat diré que era descendent d'Hernán Cortés. Va iniciar-se en política amb una ideologia conservadora doctrinària sent partidari d’un institucionalisme moderat en l’ estil de la carta atorgada francesa. Més monàrquic que liberal, s’oposà a les idees progressistes, en especial després del motí de la Granja i de la promulgació de la Constitució de 1837. Els intents revolucionaria de 1848 provocaren la seva renuncia pública al liberalisme per propugnar una dictadura que imposes l’ordre. Es en aquell moment quan creà el pensament teològic polític-conservador autoritari espanyol que es conegut vulgarment com a neocatolicisme i que el faria conegut arreu d’Europa i un dels ideòlegs importants de l’historia contemporània fins al punt que Julius Evola o Carl Schmitt n’han parlat al segle XX.
Aquí ofereixo una petita biografia sobre ell i l’ Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo (1851), la tesi del qual és que al secularització de la societat i el liberalisme son obra de l’orgull humà i porten a la revolució. Per evitar aquesta cal sotmetre’s política i religiosament a l’Església Catòlica.
Aquesta obra influí en tota la dreta catalana i espanyola posterior, des de l’ integrisme i carlisme fins als antirevolucionaris dels anys 30.

Biografia de Donoso Cortés

http://www.filosofia.org/mon/tem/es0026.htm

Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/13505030989138941976613/index.htm

Es Felip de Borbó príncep d’Astúries?

La resposta es NO

Però primer vull dir que m’és igual qui sigui príncep d’Astúries i rei de Castella. El que m’importa es saber qui es príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera, senyor de Balaguer i hereu de la corona dels Països Catalans. Però com avui dia les dues corones estan unides parlar d’un es parlar de l’altre.

La monarquia te unes lleis que avui dia s’obvien alegrement. La confusió es tal que no saben si el bastard Leandre de Borbó es infant o no, ni si te dret de successió a la Corona, com tampoc saben, i això es més greu, si hi tenen dret les germanes del rei Joan Carles dependent de si el suposat poder abolidor de la pragmàtica de Carles III que te la Constitució te efectes retroactius o no.

Jo no crec que la Constitució afecti a la pragmàtica perquè, com he dit en un altre lloc, les Famílies Reials tenen un estatus a part. Estic segur de que Felip de Borbó va perdre els seus drets a la corona al casar-se amb Leticia Ortiz, de rang desigual al seu. Per tant, havent contret matrimoni desigual les seves germanes, ties i ties avies, els drets a la corona han passat a don Carles de Borbó Dues-Sicilies, duc de Calabria i des de llavors príncep d’Astúries i Girona. Quan es van casar Felip i Leticia ja es va comentar en diversos mitjans i ho va certificar la Societat catalana d’heràldica, genealogia, nobiliària, vexil·lologia i sigil·lografia que Felip havia perdut els seus drets a la Corona.

Però que no s’espanti ningú. No hi ha cap perill de noves guerres carlines per a la successió. L’únic que passarà es que hi haurà una Família Legal (Felip i els seus) i una Família Reial Legitima (La descendència de don Carles, duc de Calabria). Ja durant els regnats de Josep I Napoleó i Amadeu I de Savoia, el rei efectiu i el legítim van ser persones diferents. La Constitució i les lleis avalen a don Felip, però aquest mancarà de legitimitat històrica i per tant d’origen.

Ahir fullejava un llibre de fotografies de la Família Reial al llarg del segle XX. A principis de segle podem veure una família respectuosa amb les lleis de la dinastia que aplica estrictament la pragmàtica de Carles III. Junt als infants fill del rei podem veure les línies d’infants d’Orleans, de les Dues-Sicilia i de Baviera. Quines línies d’infants hi ha avui? Només subsisteix la de Sicília encarnada en el duc de Calabria que ha heretat el títol de príncep d’Astúries i Girona. Això son els fruits de la monarquia democràtica? Son ben galdosos.

Per convèncer als reticents sobre la idoneïtat de la pragmàtica i d’apartar la descendència morganàtica només cal donar un cop d’ull a la línia de successió “constitucional”. Després de Felip i les seves filles trobem els fills de les seves germanes i ties cap dels qual te, no ja el cognom Borbó sinó ni tan sols un cognom d’una casa Reial (Marichalar, Urdangarin, Gómez-Acebo, Fernández-Sastrón, Zurita...) Després tenim la branca de don Lluis Alfons de Borbó, i dins d’ella la descendència bastarda del seu oncle don Gonçal. Tot seguit tenim a don Leandro i la seva descendència, els descendents de l’infanta Beatriu, cap amb cognom de Casa Reial i entre ells i en el lloc 52 en la línia a al successió tenim al comte Lequio i als seus fills Climent Llorenç, fill d’ Antonia Dell’Atte, i Joan Alexandre, fill d’Anna Garcia Obregón. De tots ells només les infantes i don Lluis Alfons amb la seva filla tenen tractament d’Altesa Reial. Els fills de les infantes Helena i Cristina tenen tractament d’ Excel·lències i títol de gran d’Espanya però ja no son alteses.

En canvi en la línia de successió tenint en compte la pragmàtica tot son alteses (algunes imperials) de dinasties reials d’Europa i Amèrica (dinastia del Brasil). Donem un cop d’ull a aquesta i després a la línia “constitucional”. Aviso que es de confecció pròpia i pot contenir algun error. Per exemple no he pogut trobar informació sobre els nets de don Leandre Alfons. Els tractaments son SM (Sa Majestat), SMI (Sa Majestat Imperial), SAIR (Sa Altesa Imperial i Reial), SAR (Sa Altesa Reial) i SE (Sa Excel·lència)

LINIA DE SUCCESIÓ TRADICIONAL
      Descendents de la princesa Maria de la Mercè filla d’Alfons XII

1.       SM Carles I (n.1938)  rei de les Dues Sicilies, príncep de Girona, duc de Montblanc i Calabria, comte de Cervera, senyor de Balaguer, president del Reial Consell dels Ordes Militars de Sant Jaume, Calatrava, Alcantara i Montesa

2.       SAR Maria Coloma de Borbó Dues-Sicilies i Orleans (n.1967) Infanta d’Espanya, princesa de les Dues Sicilies, arxiduquessa d’Àustria, princesa d’Hongria

3.       SAIR Joan Rodolf d’Habsburg-Lorena i Borbó Dues-Sicilies (n.1997) Arxiduc d’Àustria, príncep d’Hongria

4.       SAIR Lluis d’Habsburg-Lorena (O d’Àustria-Lorena) i Borbó Dues-Sicilies (n.1998) Arxiduc d’Àustria, príncep d’Hongria

5.       SAIR Felip Josep d’Habsburg-Lorena i Borbó Dues-Sicilies, arxiduc d’Àustria, príncep d’Hongria

6.       SAIR Isabel Rocio d’Habsburg-Lorena i Borbó Dues-Sicilies (n.2000) Arxiduquessa d’Àustria, princesa d’Hongria

7.       SAIR Carlota Adelaida d’Habsburg-Lorena i Borbó Dues-Sicilies (n.2003)  Arxiduquessa d’Àustria, princesa d’Hongria

      Descendents de l’Infanta Maria Lluïsa Ferranda filla de Ferran VII

8.       SAR Margarida Isabel de Savoia i Orleans (n.1930) princesa de Savoia, arxiduquessa d’Austria

9.       SAIR Llorenç Otto d’Àustria-Este i Savoia (n.1955) Arxiduc d’Àustria, duc d’Este, príncep de Bèlgica

10.   SAIR Amadeu Maria d’Àustria-Este i Saxonia-Coburg-Gotha (n.1986) Arxiduc d’Àustria-Este i princep de Bèlgica

11.   SAIR Joaquim Carles-Maria d’Àustria-Este i Saxonia-Coburg-Gotha (n.1991) Arxiduc d’Àustria-Este i princep de Bèlgica

12.   SAIR Maria laura d’Àustria-Este i Saxonia-Coburg-Gotha (n.1988) Arxiduquessa d’Àustria-Este i princep de Bèlgica

13.   SAIR Lluïsa Maria d’Àustria-Este i Saxonia-Coburg-Gotha (n.1986) Arxiduquessa d’Àustria-Este i princep de Bèlgica

14.   SAIR Leticia d’Àustria-Este i Saxonia-Coburg-Gotha (n.1986) Arxiduquessa d’Àustria-Este i princep de Bèlgica

15.   SAIR Gerard Tadeu d’Àustria-Este i Savoia (n.1957) Arxiduc d’Àustria-Este

16.   SAIR Martí Carles d’Àustria-Este i Savoia (n.1959) Arxiduc d’Àustria-Este

17.   SAIR Bartomeu Carles d’Àustria-Este i Isemburg (n.2006) Arxiduc d’Àustria-Este     

18.   SAR Maria Cristina de Savoia i Orleans (n.1933) Princesa de Savoia

19.   SAR Alexandre Enric de Borbó Dues-Sicilies i Savoia (n.1974) Princep de les Dues Sicilies

20.   SAR Helena Sofia de Borbó Dues-Sicilies i Savoia (n.1973) Princesa de les Dues Sicilies

21.   SM Amadeu I de Savoia i Grecia (n.1943) Rei d’Itàlia, duc d’Aosta

22.   SAR Aimone Humbert de Savoia i Orleans (n.1967) Princep de Savoia, duc de Pulla

23.   SM Enric Felip d’Orleans i Orleans-Bragança (n.1933) Comte de Paris i Mortain, duc de França, príncep de França  

24.   SAR Francesc Enric d’Orleans i Württemberg (n.1961) Comte de Clermont, príncep de França  

25.   SAR Joan Carles d’Orleans i Württemberg (n.1965) duc de Vendome, Dauphin de Viennois, princep de França  

26.   SAR Blanca Isabel d’Orleans i Württemberg (n. 1962) Princesa de França  

      Descendents de l’infanta Carlota Joaquima filla de Carles IV

27.   SMI Lluis II d’Orleans-Bragança i Wittelsbach (n.1938) Emperador del Brasil

28.   SAIR Bertran Maria d’Orleans-Bragança i Wittelsbach (n.1941) Princep del Brasil i d’Orleans-Bragança

29.   SAIR Antoni Joan d’Orleans-Bragança i Wittelsbach (n.1950) Princep del Brasil i d’Orleans-Bragança

30.   SAIR Pere Lluis d’Orleans-Bragança i Ligne (n.1983) Princep del Brasil i d’Orleans-Bragança

31.   SAIR Rafael Antoni d’Orleans-Bragança i Ligne (n.1986) Princep del Brasil i d’Orleans-Bragança

32.   SAIR Amelia Maria d’Orleans-Bragança i Ligne (n.1984) Princesa del Brasil i d’Orleans-Bragança

33.   SAIR Maria Gabriela d’Orleans-Bragança i Ligne (n.1989) Princesa del Brasil i d’Orleans-Bragança

34.   SAIR Isabel Maria d’Orleans-Bragança i Wittelsbach (n.1944) Princesa del Brasil i d’Orleans-Bragança

35.   SAIR Elionor Maria d’Orleans-Bragança i Wittelsbach (n.1953) Princesa del Brasil i d’Orleans-Bragança

36.   SAR Miquel Rafael de Bragança i Orleans-Bragança (n.1946) Infant de Portugal, duc de Viseu

37.   SAR Enric Nuno de Bragança i Orleans-Bragança (n.1949) Infant de Portugal, duc de Coimbra

 

LINIA DE SUCCESIÓ CONSTITUCIONALISTA

       Descendents de Joan de Borbó i Battenberg, fill d’Alfons XIII

1.       SAR Felip Joan de Borbó i Grècia (n. 1968) Infant d’Espanya

2.       SE Elionor de Borbó Ortiz (n. 2005) Gran d’Espanya

3.       SE Sofia de Borbó Ortiz (n. 2007) Gran d’Espanya

4.       SAR Helena Maria de Borbó i Grècia (n. 1963) Infanta d’Espanya i duquessa de Lugo

5.       SE Felip Joan Froilà de Marichalar i Borbó (n. 1998) Gran d’Espanya

6.       SE Victoria Frederica de Marichalar i Borbó (n. 2000) Gran d’Espanya

7.       SAR Cristina Frederica de Borbó i Grècia (n. 1965) Infanta d’Espanya i duquessa de Palma de Mallorca

8.       SE Joan Valentí Urdangarin i Borbó (n. 1999) Gran d’Espanya

9.       SE Pau Nicolau Urdangarin i Borbó (n.2000) Gran d’Espanya

10.   SE Miquel Urdangarin i Borbó (n.2002) Gran d’Espanya

11.   SE Irene Urdangarin (n.2005) Gran d’Espanya

12.   SAR Pilar Alfonsa de Borbó i Borbó (n.1936) Infanta d’Espanya i duquessa de Badajoz

13.   Joan Filibert Gómez-Acebo (n. 1969) Vescomte de la Torre

14.   Bruno Alexandre Gómez-Acebo (n.1971)

15.   Alexandre Joan Gómez-Acebo Cano (n. 2004)

16.   Guillem Gómez-Acebo Cano (n.2005)

17.   Bertran Lluis Alfons Gómez-Acebo i Borbó (n.1973)

18.   Lluis Gómez-Acebo Ponte (n.2005)

19.   Laura Gómez-Acebo Ponte (n.2006)

20.   Ferran Humbert Gómez-Acebo i Borbó (n.1974)

21.   Simoneta Lluisa Gómez-Acebo i Borbó (n.1968)

22.   Lluis Joan Fernández-Sastrón Gómez-Acebo (n.1991)

23.   Pere Pau Fernández-Sastrón Gómez-Acebo (n.1995)

24.   Maria Mercè Fernández-Sastrón Gómez-Acebo (n.2000)

25.   SAR Margarida Maria de Borbó i Borbó Dues-Sicilies (n.1939) Infanta d’Espanya, duquessa d’Hernani i Soria

26.   Alfons Joan Zurita i Borbó (n.1973)

27.   Maria Sofia Zurita i Borbó (n.1975)

     Descendents de l’infant Jaume Enric V rei de França fill d’Alfons XIII

28.   SM Lluis Alfons de Borbó Martínez-Bordiu (n.1974) Duc d’Anjou i de Borbó

29.   SAR Eugenia de Borbó Vargas (n.2007)

30.   Estefania Miquela de Borbó Landry (n.1968) filla bastarda de Gonçal de Borbó

31.   Nicolau Alexandre de Borbó McMasters (n.1994)

32.   Christian Sebastià de Borbó McMasters (n.1995)

33.   Jaume Alfons Mc Masters i Borbó (n.1996)

34.   Ricard Carles McMasters i Borbó (n.1998)

35.   Alexandre Leandre McMasters de Borbó (n.2004)

      Descendència de la 1a Branca bastarda d’Alfons XIII

36.   Leandre Alfons de Borbó Ruiz (n. 1929) Fill bastard d’ Alfons XIII

37.   Eduard Ruiz Moragas Vidal (n.1959) (amb descendència)

38.   Leandre Ruiz Moragas i Mora (n. 19??)

39.   Maria Cristina Ruiz Moragas Vidal (n.1953) (amb descendència)

40.   Blanca Ruiz Moragas Vidal (n.1956) (amb descendència)

41.   Mercè Ruiz Moragas Vidal (n.1960) (amb descendència)

      Descendència de l’infanta Beatriu filla d’Alfons XIII

42.   Marc Torlonia i Borbó (n.1937) 6e príncep de Civitella-Cesi

43.   Joan Torlonia Caracciolo di Castegneto (n. 1962)

44.   Estanislau Torlonia DeStefanis (n. 2005)

45.   Victoria Torlonia McDonald (n.1971)

46.   Josefina Lindsay Torlonia (n.1998)

47.   Benet Marcalfons Lindsay Torlonia (n. 2001)

48.   Caterina Torlonia Svitakova (n.1974)

49.   Joan pau d’Albora Torlonia (n.2002) Comte d’Albora

50.   Joan Marc d’Albora Torlonia (n.2003) Comte d’Albora

51.   Sandra Victoria Torlonia i Borbó (n.1936)

52.   Alexandre Lequio di Assaba Torlonia (n.1960) Comte Lequio

53.   Climent Llorenç Lequio di Assaba Dell’Atte (n.1988) Comte Lequio

54.   Joan Alexandre Lequio d’Assaba Garcia (n.1996) (fill d’Ana García Obregón)

55.   Desideria Lequio di Assaba Torlonia (n.1962)

56.   Joan Carles Tournon Lequio di Assaba (n. 1991) Comte Tournon

57.   Jordi Tournon Lequio di Assaba (n.1994) Comte Tournon

58.   Olimpia Torlonia i Borbó (n.1943)

59.   Pau Weiller Torlonia (n.1970)

60.   Beatriu Weiller Torlonia (n.1967)

61.   Pau Weiller Corrêa do Lago (n.1996)

62.   Antoni Corrêa do Lago Weiller (n.1999)

63.   Helena Corrêa do Lago Weiller (n.1997)

64.   Victoria Corrêa do Lago Weiller (n.2000)

65.   Sibil·la Weiller Torlonia (n.1968) princesa de Luxemburg, Borbó-Parma i Nassau

66.   SAR Pau-Lluis de Borbó-Parma Weiller (n.1998) príncep de Luxemburg, Borbó-Parma i Nassau

67.   SAR Leopold Guillem de Borbó-Parma Weiller (n.2000) príncep de Luxemburg, Borbó-Parma i Nassau

68.   SAR Joan Andreu de Borbó-Parma Weiller (n.2004) príncep de Luxemburg, Borbó-Parma i Nassau

69.   SAR Carlota de Borbó-Parma Weiller (n.2000) princesa de Luxemburg, Borbó-Parma i Nassau

70.   Cosima Weiller Torlonia (n.1984)

71.   Domitila Weiller Torlonia (n.1985)

Per que es tan feble la monarquia avui dia?

 Crema de fotografies del rei, veus cada cop més altes demanant una república, parodies creixents sobre el rei i la seva família... Sembla que totes les precaucions preses (igualtat de l’home i la dona en la successió a la corona, bodes morganàtiques, legitimació de bastards, etc) no han impedit que s’obri la veda. I jo crec que es precisament la vulgarització de la institució el que ha provocat tot això. Perquè, amics meus desenganyeu-vos, la monarquia no es una institució democràtica i tractar de fer-la passar com a tal o vulgaritzar-la per que no es vegi no li crearà més simpaties. Qui es republicà no canviarà d’idea per que les primogènites accedeixin a al corona. L’únic que faran es buscar un altra excusa per criticar la Institució.

La monarquia sempre va tenir alguna cosa de sacerdotal, de sagrada. Una cosa que fascina i dona esperança als pobres, als dèbils i als oprimits. No es estrany que el poble tradicionalment sempre hagi vist un pare amorós en aquell rei que veia en les monedes i del que havia sentit a parlar però mai vist.

La monarquia te uns títols, uns ritus, unes tradicions i costums que son el que li donen legitimitat. Te unes regles i unes lleis perquè grans privilegis comporten grans obligacions i sacrificis. Encara avui hi ha gent que mira reverencialment al rei i oblida les penes i treballs al fer-ho. “Potser tot funciona malament al país” diuen “però es perquè els malvats polítics no obeeixen al bon rei”. Un rei ho te tot a l’abast i per tant manca d’ambicions o malicia.

Si els prínceps no s’interessen pels seus escuts heràldics, no busquen noms als arbres genealògics pels seus fills, no es casen entre els de la seva classe, es comencen a divorciar, descuiden els seus deures religiosos... Es a dir, si no son superiors, que fan allà dalt? Perdre el suport de qui valora tot això i guanyar el despreci de qui ho detesta. Això es el que fan. Si un príncep no creu en la institució que renunciï als seus drets però que no vulgui mantenir els seus privilegis sense carregar amb les obligacions. No es pot ser la puta i la Ramoneta al mateix temps.

Els drets que atorga la constitució no afecten a una família Reial perquè aquesta te uns privilegis necessaris per a al institució. No hi ha res gratuït.

Exemples del que cal fer

Mirem altres corones per veure que s’ha fet malament.

El primer que cal evitar son la falta d’ocupació i els sous de funcionaris que tenen alguns prínceps. Els sous de funcionari (vitalicis, automàtics, sense incentius o penalitzacions) indueixen a la indolència, l’avorriment i el desconcert. Es bó que tinguin una font d’ingressos independent. A la Gran Bretanya el príncep de Gales te un gran renda com a duc de Cornualla que gasta, a més de en la seva vida diària, en projectes que considera necessaris per al bé del seu poble.

De la mateixa manera, cal evitar l’ociositat en els prínceps. Hi ha regnes on son membres de ple dret del parlament. El príncep Carles d’Anglaterra, tan perseguit i tanmateix tan reflexiu i prudent, no para mai de entrevistar-se amb gent, de visitar llocs, per conèixer, escoltar i aprendre que cal fer. I els seus fills Guillem i Enric passen els anys buscant alguna cosa amb la que servir la Corona i el país. D’aquí al petició d’anys sabàtics que fan. D’aquí l’idea del príncep Harry de servir a l’ Irak emulant els seus avantpassats. Ha sigut només l’estupidesa dels politics el que ho ha impedit. No sabran que fer i es pararan la vida mà sobre mà però que ningú digui que no lluiten per saber com ha de servir la Corona al regne en el segle XXI.

Parlant de tot, cal dir que els prínceps hereus de Liechtenstein treballen de director del banc estatal fins que prenen la corona. Això els permet conèixer els seus súbdits i sentir els seus problemes. A Tailàndia els prínceps passen mitja vida en un monestir. En sortir son guia espiritual i estímul per al seu poble.

I això últim ens porta als valors religiosos. La falta d’aquests no ajuda a la convivència amb els ciutadans d’altres religions ni amb els ateus. A aquests últims tant els hi fa i els creients de qualsevol religió només els pot provocar enuig i escàndol. Mireu com estava Bèlgica amb Balduí com està ara amb Albert II? Balduí el Trist les fonts de diversió del qual eren assistir a misses contra Albert II l’amic de la cervesa i les putes. A Balduí, que devien imaginar dia i nit resant el rosari pel seu poble mai li haurien donat aquest disgust. Es desvivia massa per mantenir-lo unit i hauria sigut donar-li un disgust massa gran. En canvi al vividor d’en Albert li poden donar tots els cops que vulguin.

Conclusió

Les bodes morganàtiques amb gent que no ha estat ensenyat per a aquest càrrec ni educat en els valors que comporta no porten res de bó i molt de dolent. Precisament la monarquia es la professionalització del lideratge de l’Estat!! L’oblit de les tradicions, títols i ordes de cavalleria tampoc. Els prínceps no poden arribar a creure que son iguals als altres, que tenen els mateixos drets (igualtat de filles i fills, igualtat de bastards i legítims, dret a casar-se amb qui vulgui) que els altres perquè no es veritat.

Vindicació de la Monarquia

La monarquia es la millor forma d’Estat que existeix. Significa la professionalització del lideratge de l’Estat lluny de partidisme. (El rei no forma part de cap partit i per tant ens representa a tots) La monarquia representa la continuïtat, el camí recte enfront dels cops de timó que representen els canvis de govern sobtats. A més, contra el que es creu, des de l’Edat Mitjana els reis poden ser deposats quan atempten contra les lleis o la Fe. A Catalunya tenim molts exemples: Joan II o Felip III (IV d’Espanya) van ser deposats.

 Raons que la fan superior a altres formes de govern

El pensament monàrquic pur ja des del segle XIX es diferencia del liberalisme pel seu esperit foralista i descentralitzador (Cada títol reial es una entitat independent) i pel seu catolicisme, antídot infalible contra el feixisme, el comunisme i l’extremisme liberal-capitalista. A més, la monarquia es molt mes barata que una república. Es més estable i molt més fiable!

Els reis veuen el poder com quelcom natural mentre que algú no acostumat al poder pot patir megalomania i com el seu poder es limitat a uns anys i sotmès als gustos dels votants es pot corrompre fàcilment mirant més de enriquir-se abans de ser cessat que pel bé del poble. Un president de república tindrà sempre una actitud partidista i quan aprengui a governar serà cessat. En una república l’experiència i la professionalitat no son un valor.

Algú objectarà que el rei només confessa una religió mentre que els successius presidents de República poden ser de diferents religions. Això no es un argument concloent. No fa falta que passin pel lideratge de l’Estat diferents religions per que aquestes siguin respectades. Això ho garanteixen les lleis fonamentals.

També la creença que les monarquies tenen un origen antidemocràtic es fals. Des de l’edat mitjana la ciència política reconeix que l’origen de la monarquia com a institució bé com a delegació de poder del poble. El dret del primer rei escollit prové dels que l’escullen (monarquia electiva). Son només els seus successors els que poden apel·lar a la legitimació individual pel dret diví (legitimitat d’origen) que es segueix fonamentant en la delegació immemorial del poble en el monarca. I aquesta legitimitat d’origen està sempre supeditada a l’acatament de les lleis i els costums (legitimitat d’exercici). Sense legitimitat d’exercici un rei pot ser deposat.

I no es cert que els reis siguin de dretes. La preferència del rei Joan Carles pels socialistes per exemple, ho desmenteix. També podríem posar exemples de reis “progressistes” del segle XIX com Maximilià de Mèxic o Joan VI de Portugal. Només cal veure que el país més feliç d’Europa es el gran ducat de Liechtenstein on fa poc per referèndum van limitar el poder de l’executiu augmentant el del monarca.

La monarquia es confon amb la tirania o despotisme quan son dos tipus de govern diferents (com ho son democràcia i demagògia). Un rei es guia pels principis d’honor, està sotmès a les lleis i ha de ser moralment exemplar mentre que el tirà fa i desfà lleis manant al seu gust, es pot permetre una actitud depravada i no escolta al poble. No hi ha tirà comunista o feixista que tingui cap semblança amb un rei. Una monarquia no es una dictadura. I aquesta institució mai es anacrònica. S’ha adaptat a tots els temps creant molts tipus de monarquia: electiva, feudal, autoritària, burocràtica superfeudal, absolutista il·lustrada, parlamentaria, constitucional...

Fa riure que diguin que la monarquia es anacrònica quan es el regim republicà el vell i desfasat. On son les velles repúbliques mercantils? On es la república romana?  Les repúbliques no evolucionen.

La república la promouen els envejosos, els ressentits pel fer de ser plebeus i els que hi tenen alguna obscura prebenda a guanyar amb ella. La resta son només infeliços que s’han cregut la utopia republicana. Sembla que aquest regim hauria de curar les malalties i tot. Hi ha hagut reis capaços de curar malalties amb la imposició de mans (recordem que els reis ho son per gracia divina) però mai ho he vist fer en una república.

Arrelament a Catalunya

Catalunya va néixer com a monarquia, catòlica per a més senyes. Només podríem sumar uns 20 anys de règims republicans en 1.000 anys d’història.  I el representant actual d’aquesta Catalunya es el rei Joan Carles, descendents de desenes de comtes de Barcelona i entroncat amb totes les monarquies catòliques d’Europa. Si fins i tot es descendent de Gengis Khan!!.

El rei està arrelat a tots els racons de l’Estat (hi te avantpassats i historia). En canvi un president de república es simplement andalús o català. Això també ho podem aplicar a Catalunya. El rei es comte de Barcelona, Urgell, Besalú o Ribagorça i marques de Tortosa i Lleida.

El rei Joan Carles I i el seu fill han parlat català diverses vegades. Cap president de la II República ho va fer. I cal fer esment de l’anticatalanisme públic d’ Azaña molt diferent a l’actitud d’Alfons XIII, el seu fill Joan, que utilitzava el títol de comte de Barcelona, o el seu net Joan Carles I, que a l’exili emprava el títol de duc de Girona. A ells mai se’ls va sentir una paraula d’anticatalanisme. I recordem que en el nostre regim els discursos li son imposats al rei. No seria millor que fos lliure? No es la llibertat un dels nostres valors?

Fonts de debilitat

En un altre article parlaré dels abusos que estan minant la monàrquia arreu del món i en particular a Catalunya. Per ara ja he abusat prou de la paciencia del lector

Sobre els termes Islamofeixisme i feixisme clerical

Últimament s’han posat de moda aquests dos termes que generen una gran confusió. No tenen cap valor dins la terminologia política i son molt perillosos per a la convivència pacifica al nostre país.

Que sàpiguen els cristians que parlen de islamofeixisme que menteixen i que atacant l’ Islam estan donant ales als que volen atacar a l’Església anomenant a certs règims i persones clerical-feixistes.

Expliquem quan van apareixer i desfem les confusions que creen:

L'Islamofeixisme

El mot islamofeixisme va apareixer a l'anglès (Islamofascism)als anys 90 per referir-se al terrorisme i/o fonamentalisme islàmic. Ara s’ha posat de moda al nostre país. Com en el cas dels que anomenen feixistes el Front National de Le Pen o la Plataforma X Catalunya d’Anglada el terme es un simple insult. Irrisori des del punt de vista intel·lectual i amb una falta de rigor absoluta. Seguint al professor de la UNED Pedro Carlos González Cuevas el fonamentalisme, al igual que el carlisme o l’ integrisme de per exemple mossèn Sardà i Salvany forma part del corrent de pensament polític conegut com a Teologia Política Tradicionalista mentre que el feixisme es una branca de la dreta revolucionaria.

Per començar no s’ha de confondre fonamentalisme amb islamisme així com no s’ha de confondre catolicisme amb integrisme. L’ islamisme es refereix al conjunt de dogmes i doctrines polítiques que constitueixen la religió mahometana mentre que el fonamentalisme es una corrent políticoreligiosa providencialista i fanàtica lligada a l’ Islam que utilitza mètodes terroristes.

Per altra part, el feixisme, o més ben dit la dreta revolucionaria, es un corrent ateu o obscurament pagà derivat del comunisme mentre que el fonamentalisme es confessional. La dreta revolucionaria es nacionalista. Dos països feixistes poden enfrontar-se pel control de un territori mentre que el fonamentalisme uneix els habitants de diferents països en un sol objectiu religiós . De la mateixa manera el feixisme te les seves bases en la filosofia il·lustrada mentre que el fonamentalisme les te en la teologia islàmica. No tenen res a veure. Tenen una cosmovisió, principis i objectius diferents.

 El feixisme clerical

Passem ara al anomenat feixisme clerical. Aquest terme sorgí a Itàlia (clerico-fascismo) als anys 20 per referir-se a la facció del Partit Popular Italià (precursor de la Democràcia Cristiana) que va donar suport a Mussolini. Suposadament el va inventar el mateix president del Partit Popular, dom Luigi Sturzo.

No passa de ser un simple joc de paraules que pot portar a confusions i per això val més no utilitzar-lo. Com a feixistes clericals s’ha anomenat a règims tan dispars com el Portugal de Salazar, els Ustashas o Ustaxas de Croàcia, el regim franquista, la Guardia de Ferro rumana i fins i tot alguns simpatitzants del govern de George  Bush!!

Com es pot veure serien clerical-feixistes una barreja de moviments conservadors autoritaris amb altres de dreta radical i de dreta revolucionaria. Però el catolicisme es incompatible amb el feixisme igual que ho es l’ islamisme. Alguns dels partits al·ludits com la Guardia de Ferro son de dreta revolucionaria ja que segueixen moltes idees semblants a les del feixisme o a les del nazisme. Però nazisme, feixisme i Guardia de Ferro son corrents diferents dins la tradició dretana revolucionaria. El feixisme es ateu, el nazisme pagà i la Guardia de Ferro cristiana Ortodoxa. Totes aquestes diferencies no es poden obviar. Però es que a més altres règims al·ludits no son ni de dreta revolucionaria. El franquisme i el regim de Salazar son conservadors autoritaris, una branca de la teologia política la qual esta formada per règims dictatorials basats en la doctrina social de l’església i la defensa de les estructures i classes dirigents.

Els quatre pals son el blasó dels comtes de Barcelona

Aviat farà un segle que alguns heraldistes (espanyols es clar) tracten de discutir l'origen català del que vulgarment anomenem les quatre barres. Es consideren amb més legitimitat que, per exemple, Pere el Cerimoniós per decidir a qui pertany cada escut.

A Aragó pertanyen molts escuts privatius (Alcoraz, Sobrarb i Aïnsa) Per que aquesta obsessió amb el nostre? Per pur interès desnacionalitzador. Volen treure'ns els nostres símbols per transformar-nos en una simple regió d'Espanya que pagui i calli.

Doncs no ho permetrem! Encoratjo a tothom a llegir el llibre Els quatre pals del prestigios heraldista Armand de Fluvià per poder combatre totes aquestes mentides. I per donar una prova gràfica, aquest retrat de 1586 on Peronella d'Aragó està representada per la creu d'Alcoraz i Ramon Berenguer IV pels quatre pals.

La tradició ha considerat des de sempre que aquests eren els escuts que els corresponien i ara no permetren invencions ni revisisionismes. (I després diuen que nosaltres manipulem l'historia...)