Crema de fotografies del rei, veus cada cop més altes demanant una república, parodies creixents sobre el rei i la seva família... Sembla que totes les precaucions preses (igualtat de l’home i la dona en la successió a la corona, bodes morganàtiques, legitimació de bastards, etc) no han impedit que s’obri la veda. I jo crec que es precisament la vulgarització de la institució el que ha provocat tot això. Perquè, amics meus desenganyeu-vos, la monarquia no es una institució democràtica i tractar de fer-la passar com a tal o vulgaritzar-la per que no es vegi no li crearà més simpaties. Qui es republicà no canviarà d’idea per que les primogènites accedeixin a al corona. L’únic que faran es buscar un altra excusa per criticar la Institució.
La monarquia sempre va tenir alguna cosa de sacerdotal, de sagrada. Una cosa que fascina i dona esperança als pobres, als dèbils i als oprimits. No es estrany que el poble tradicionalment sempre hagi vist un pare amorós en aquell rei que veia en les monedes i del que havia sentit a parlar però mai vist.
La monarquia te uns títols, uns ritus, unes tradicions i costums que son el que li donen legitimitat. Te unes regles i unes lleis perquè grans privilegis comporten grans obligacions i sacrificis. Encara avui hi ha gent que mira reverencialment al rei i oblida les penes i treballs al fer-ho. “Potser tot funciona malament al país” diuen “però es perquè els malvats polítics no obeeixen al bon rei”. Un rei ho te tot a l’abast i per tant manca d’ambicions o malicia.
Si els prínceps no s’interessen pels seus escuts heràldics, no busquen noms als arbres genealògics pels seus fills, no es casen entre els de la seva classe, es comencen a divorciar, descuiden els seus deures religiosos... Es a dir, si no son superiors, que fan allà dalt? Perdre el suport de qui valora tot això i guanyar el despreci de qui ho detesta. Això es el que fan. Si un príncep no creu en la institució que renunciï als seus drets però que no vulgui mantenir els seus privilegis sense carregar amb les obligacions. No es pot ser la puta i la Ramoneta al mateix temps.
Els drets que atorga la constitució no afecten a una família Reial perquè aquesta te uns privilegis necessaris per a al institució. No hi ha res gratuït.
Exemples del que cal fer Mirem altres corones per veure que s’ha fet malament.
El primer que cal evitar son la falta d’ocupació i els sous de funcionaris que tenen alguns prínceps. Els sous de funcionari (vitalicis, automàtics, sense incentius o penalitzacions) indueixen a la indolència, l’avorriment i el desconcert. Es bó que tinguin una font d’ingressos independent. A la Gran Bretanya el príncep de Gales te un gran renda com a duc de Cornualla que gasta, a més de en la seva vida diària, en projectes que considera necessaris per al bé del seu poble.
De la mateixa manera, cal evitar l’ociositat en els prínceps. Hi ha regnes on son membres de ple dret del parlament. El príncep Carles d’Anglaterra, tan perseguit i tanmateix tan reflexiu i prudent, no para mai de entrevistar-se amb gent, de visitar llocs, per conèixer, escoltar i aprendre que cal fer. I els seus fills Guillem i Enric passen els anys buscant alguna cosa amb la que servir la Corona i el país. D’aquí al petició d’anys sabàtics que fan. D’aquí l’idea del príncep Harry de servir a l’ Irak emulant els seus avantpassats. Ha sigut només l’estupidesa dels politics el que ho ha impedit. No sabran que fer i es pararan la vida mà sobre mà però que ningú digui que no lluiten per saber com ha de servir la Corona al regne en el segle XXI.
Parlant de tot, cal dir que els prínceps hereus de Liechtenstein treballen de director del banc estatal fins que prenen la corona. Això els permet conèixer els seus súbdits i sentir els seus problemes. A Tailàndia els prínceps passen mitja vida en un monestir. En sortir son guia espiritual i estímul per al seu poble.
I això últim ens porta als valors religiosos. La falta d’aquests no ajuda a la convivència amb els ciutadans d’altres religions ni amb els ateus. A aquests últims tant els hi fa i els creients de qualsevol religió només els pot provocar enuig i escàndol. Mireu com estava Bèlgica amb Balduí com està ara amb Albert II? Balduí el Trist les fonts de diversió del qual eren assistir a misses contra Albert II l’amic de la cervesa i les putes. A Balduí, que devien imaginar dia i nit resant el rosari pel seu poble mai li haurien donat aquest disgust. Es desvivia massa per mantenir-lo unit i hauria sigut donar-li un disgust massa gran. En canvi al vividor d’en Albert li poden donar tots els cops que vulguin.
Conclusió Les bodes morganàtiques amb gent que no ha estat ensenyat per a aquest càrrec ni educat en els valors que comporta no porten res de bó i molt de dolent. Precisament la monarquia es la professionalització del lideratge de l’Estat!! L’oblit de les tradicions, títols i ordes de cavalleria tampoc. Els prínceps no poden arribar a creure que son iguals als altres, que tenen els mateixos drets (igualtat de filles i fills, igualtat de bastards i legítims, dret a casar-se amb qui vulgui) que els altres perquè no es veritat.
